96 hores

Li he venut 96 hores a l’oblit.

96 hores que deixaré tancades

enmig d’un parèntesi.

96 hores que caminaré

sense rostre ni ombra.

96 hores que viatgen

damunt d’una tortuga.

'A boca de canó'

Tot camí arriba al final. I el final d’aquesta etapa, gràcies a l’editorial Bromera, ha donat com a resultat “A boca de canó”, la meua nova novel·la. El llibre conta bàsicament la història de dos personatges: Vera, una xicona de 16 anys, amb no massa fortuna en la vida i una enorme facilitat per clavar-se en problemes i Àngel, un vell buscabregues, amb un estil de vida que no aconseguiria el vistiplau de cap metge. Els dos, però, comparteixen una il·lusió: el futbol. Serà, precisament, l’esport del baló el que traurà el millor d’ells.

Estic segur que aquesta novel·la agradarà molt als aficionats al futbol. Però també estic convençut que atraparà a tots aquells que tenen preferència per altres esports o que, simplement, no tenen cap esport favorit. Perquè, com en la vida, l’esport és només una part, però no l'essencial

.

Res més, ací vos deixe una història plena d’emocions i de reptes personals, que amaga alguna sorpresa que altra. Espere, de tot cor, que vos agrade. 

Efectes secundaris

Les primeres línies de l’apocalipsi començaren a escriure’s el dia que l’agulla de DICTADOR oblidà assenyalar cap al nord. Són coses de l’edat, amor, li digué DICTADORA, no et preocupes, m’han dit que ara, amb unes pindoletes blaves, els llambrígols esdevenen colobres i les torres assolades tornen a gratar el cel. Malauradament les pindoletes blaves de DICTADORA no aconseguiren l’efecte anhelat. Ni tampoc les habilitats manuals d’AMANT. O els esforços bucals de MERETRIU. No hi havia manera que aquella agulla alçara el cap del sud. Llavors, DICTADOR, fent orelles sordes del que li pregaven CONSELLER i ADULADOR, es va tancar al despatx i amb els ulls fora de les òrbites i la bava regalimant-li per la comissura dels llavis, premé el botó roig i va sembrar el cel amb milers de sagetes de foc.

L'espera

Demà abandonaré

l’estació del no-res.

Renaixeré a la llum

o em podriré en la foscor.

Caminaré amb la mirada alta,

o m’arrossegaré pels fangars

de la misèria.

Ara

Sóc incapaç de comprendre

perquè moltes vegades,

massa,

gaudim l’ara,

quan ja s’ha transformat en

adés.

Tampoc entenc la raó

per la qual,

 moltes altres ocasions,

l’imaginem

camuflat entre la boira del

després.

La bèstia

El Sud i el Nord

li estiren dels braços i de les cames

i voldrien arrancar-li els budells.

Però no saben que després de la tempesta

l’andragó es transforma en drac

i la sang, en foc.

Li llançaran pedres, fletxes i atxes;

però no podran traspassar

les escates de la bèstia.

La pluja

La pluja
vessa les llàgrimes de l’ànima,

i destil·la la tristor

que ningú recorda ja

com havia sorgit

en les profunditats del cor.

Tristor,

planta borda

que escampes les arrels

per tot arreu

i creixes descontrolada,

enterbolint la mirada,

tenyint de negre els pensaments

i esborrant els camins 

que els peus somiaven construir
demà.