Ara

Sóc incapaç de comprendre

perquè moltes vegades,

massa,

gaudim l’ara,

quan ja s’ha transformat en

adés.

Tampoc entenc la raó

per la qual,

 moltes altres ocasions,

l’imaginem

camuflat entre la boira del

després.

La bèstia

El Sud i el Nord

li estiren dels braços i de les cames

i voldrien arrancar-li els budells.

Però no saben que després de la tempesta

l’andragó es transforma en drac

i la sang, en foc.

Li llançaran pedres, fletxes i atxes;

però no podran traspassar

les escates de la bèstia.

La pluja

La pluja
vessa les llàgrimes de l’ànima,

i destil·la la tristor

que ningú recorda ja

com havia sorgit

en les profunditats del cor.

Tristor,

planta borda

que escampes les arrels

per tot arreu

i creixes descontrolada,

enterbolint la mirada,

tenyint de negre els pensaments

i esborrant els camins 

que els peus somiaven construir
demà.

'Abans de callar' d'Andreu Sevilla

Andreu Sevilla és un autor enemic de les presses i de la literatura entesa com a canapé per enganyar l’estómac. És el tot o el no-res. Obrer de pic i martell incansable i també orfebre de la paraula. Constructor de galeries secretes que només els iniciats poden recórrer. I escriptor generós per als que estan disposats a endinsar-se pels camins de la seua literatura. “Abans de callar” és la tercera incursió literària de Sevilla i, incomprensiblement, la tercera obra que ha hagut d’autoeditar-se. Segurament les característiques que adés hem citat com a positives, el món editorial valencià les ha d’entendre com a negatives. Tan trist és el nostre panorama literari que només poden publicar els autors de novel·les juvenils (la majoria amb el mercat garantit) o els autors ja consagrats? Imagine que la resposta no serà gens fàcil.

El bolígraf màgic

El bolígraf amb el qual he escrit aquest post és bastant normalet i, a banda de lletres i gargots, no em permet fer cap altra cosa extraordinària. Una llàstima, perquè si haguera tingut l’opció, m’hauria agradat comprar-me’n un màgic. Sí, un d’eixos que són capaços de convertir en realitat tot allò que escrivim. S’imaginen tot allò que podríem fer? Podríem, per exemple, crear un món millor i més just. Un lloc on els diccionaris no arreplegaren paraules com discriminació, fam o misèria. Un món on cada u poguera viure d’acord amb les seues creences, sense haver de preocupar-se de mirades reprovatòries o de dits sentenciadors. Un món on tots treballàrem en benefici de la Humanitat, per damunt d’interessos particulars o d’actituds egoistes. Un lloc on l’odi i la violència estigueren proscrits, i l’amor i l’empatia inspiraren les lleis i els decrets.

La reconstrucció de Gandònia

Quan els primers rajos del sol anunciaren que la nit moria, Ingrid, tremolosa, decidí abandonar la foscor. Estava exhausta després de set sols i de set llunes de combats. Tenia la boca seca. Quan havia sigut l’última vegada que s’havia banyat els llavis? Ahir? Despús-ahir? Ja ni se’n recordava. El seu aspecte era monstruós. Per sort no hi havia cap espill que poguera mostrar-li la classe de criatura en la qual s’havia convertit. No s’hi hauria reconegut. Fins i tot hauria tingut por d’aquella mirada deshumanitzada i d’aquell rostre cobert de sang i de nafres. Avançava amb un ritme descompassat perquè el peu esquerre havia oblidat caminar. Però Ingrid serrava les dents, amb ràbia, i engolia el dolor. El temps de les llàgrimes havia expirat.

Tirans, miserables, monstres...

Ens hem convertit en tirans. Sí, com ho lligen. Sona dur. Però, per desgràcia, no trobe una paraula més adequada per definir la mena de criatura que cada dia gasta el nostre nom i es vesteix amb una roba semblant a la nostra.  Som uns miserables amb la mirada estràbica, el cor congelat i les mans nugades. Uns éssers insensibles que vivim dins d’una bambolla que ens protegeix de l’autèntica realitat. La realitat dels taüts, dels dies sense pa, dels tsunamis que s’emporten els records i de terratrèmols que esclafen la dignitat. Tot ocorre allí. En les profunditats de la televisió. En la part més fosca de la pantalla del mòbil d’última generació que ens hem comprat perquè el que ens van regalar per Nadal ja no ens agrada. Allí. Fora. Ben lluny de la bambolla. O, de vegades, tan a prop que la bena que duem als ulls, no ens ho deixa veure.