El Sud i el Nord
Andreu
Sevilla és un autor enemic de les presses i de la literatura entesa com a
canapé per enganyar l’estómac. És el tot o el no-res. Obrer de pic i martell
incansable i també orfebre de la paraula. Constructor de galeries secretes que
només els iniciats poden recórrer. I escriptor generós per als que estan
disposats a endinsar-se pels camins de la seua literatura. “Abans de callar” és
la tercera incursió literària de Sevilla i, incomprensiblement, la tercera obra
que ha hagut d’autoeditar-se. Segurament les característiques que adés hem
citat com a positives, el món editorial valencià les ha d’entendre com a
negatives. Tan trist és el nostre panorama literari que només poden publicar els
autors de novel·les juvenils (la majoria amb el mercat garantit) o els autors
ja consagrats? Imagine que la resposta no serà gens fàcil.
El
bolígraf amb el qual he escrit aquest post és bastant normalet i, a banda de
lletres i gargots, no em permet fer cap altra cosa extraordinària. Una llàstima,
perquè si haguera tingut l’opció, m’hauria agradat comprar-me’n un màgic. Sí,
un d’eixos que són capaços de convertir en realitat tot allò que escrivim. S’imaginen
tot allò que podríem fer? Podríem, per exemple, crear un món millor i més just.
Un lloc on els diccionaris no arreplegaren paraules com discriminació, fam o
misèria. Un món on cada u poguera viure d’acord amb les seues creences, sense
haver de preocupar-se de mirades reprovatòries o de dits sentenciadors. Un món
on tots treballàrem en benefici de la Humanitat, per damunt d’interessos
particulars o d’actituds egoistes. Un lloc on l’odi i la violència estigueren
proscrits, i l’amor i l’empatia inspiraren les lleis i els decrets. 
Quan
els primers rajos del sol anunciaren que la nit moria, Ingrid, tremolosa,
decidí abandonar la foscor. Estava exhausta després de set sols i de set llunes
de combats. Tenia la boca seca. Quan havia sigut l’última vegada que s’havia
banyat els llavis? Ahir? Despús-ahir? Ja ni se’n recordava. El seu aspecte era monstruós.
Per sort no hi havia cap espill que poguera mostrar-li la classe de criatura en
la qual s’havia convertit. No s’hi hauria reconegut. Fins i tot hauria tingut por
d’aquella mirada deshumanitzada i d’aquell rostre cobert de sang i de nafres. Avançava
amb un ritme descompassat perquè el peu esquerre havia oblidat caminar. Però Ingrid
serrava les dents, amb ràbia, i engolia el dolor. El temps de les llàgrimes havia
expirat. 
.jpg)
D’ací
molts, però que molts anys, potser cent, tal vegada dos-cents, o millor, que
cada u imagine la data que més s’estime, un xiquet, segurament trasbalsat pel
verí de la curiositat, trobarà aquest text entre tones de papers inservibles,
darrere d’un fals barandat en una biblioteca mig ensorrada d’una casa
abandonada. Intentarà llegir-lo, però tot i que algunes paraules li resultaran familiars,
no serà capaç de desxifrar-lo. Aleshores se li il·luminarà la ment i li’l
portarà corrents al seu iaio, que serà ja major i estarà prenent el sol assegut
en un banc de la plaça ( si és que en eixe temps encara queden bancs i places).
Li preguntarà si, tal volta, aquest text pot estar escrit en aquella llengua
estranya que el seu avi deia que antigament parlava la gent. El iaio riurà l’ocurrència
del xiquet, li pessigarà la galta afectuosament i tractarà de fer-li entendre
que el seu avi no tenia el cap massa ben afinat. I li assegurarà que, tret del
iaio “que ja t’he dit que estava tocat del perol”, no havia sentit dir a ningú
que allí s’haguera parlat mai una llengua diferent de la que estaven parlant en
aquell moment. Llavors iaio i nét oblidaran el paper damunt del banc (o del
lloc on estiguera assegut el iaio) i se n’aniran, més lent que ràpid, camí de
casa per dinar. 