La lleoneta era la reina de la Selva, l’ama de les
estreles i l’amiga de la lluna. Però un dia un mico la va enganyar i li va
furtar la corona. Llavors, tots els animals de la Selva, des del cocodril fins
la gasela, la van abandonar. Passà molt de temps la lleoneta plora que
ploraràs, fins que la Mare del Cel, commoguda amb tanta llàgrima, baixà de les
altures i li va teixir un mocador amb un tros de cotompèl que li va deixar un
núvol. “No plores, lleoneta”, li va dir, “si vols recuperar la corona, hauràs
de trobar la Copa Sagrada, omplir-la amb l’aigua que brolla a la font de les
set colors i beure-te-la.”
Pauleta està emocionada. La doctora li ha dit que
la setmana que ve celebraran una festa de pijames. La xiqueta ha decidit que es
posarà el seu favorit. És un pijama roig que li va regalar la iaia amb moltes estreletes
i un dibuix de Minnie. El pijama de la doctora, pel que li ha comentat, no és
tan xulo: és de color verd i, a més, té una masquereta superguai amb la quals pots tapar-te la boca, els ulls, o el que vulgues. Serà
una festa de pijames especial, només per a ella, a la qual no podrà convidar ni
al papà ni a la mamà ni a la seua germaneta major. Una festa on només arribar
li donaran un globus màgic que després d’inflar-lo la traslladarà al País de
les Meravelles. Un lloc on, a banda d’un conill que sempre té pressa, l’esperaran
Pocoyó, Caillou i l’Osset Feliç. Un món on hi haurà casetes de xocolate,
porquets que parlen i netejadores que viatgen en carabasses i calcen sabatetes
de cristall. I mentre Pauleta visca mil i una aventures per les praderies del
País de les Meravelles, la doctora traurà la vareta màgica, de nou, li llançarà
un encís, i les orelletes deixaran de fer-li mal. Per això Pauleta està
emocionada, perquè ja té ganes d’inflar eixe globus màgic i conéixer el País de
les Meravelles.
M'ha ocorregut de nou. He tancat els ulls i, sense voler, he viatjat uns quants anys enrere. La màquina del temps s'ha detingut en un dels primers estius que el meu germà i jo passàvem al poble amb la iaia. En ajuntar les parpelles he tornat a gaudir amb
les batalles aèries que cada matí protagonitzaven les oronelles al nostre carrer. Piu,
piu, piu!! Xiu, xiu, xiu!! Ratatatatà, ratatatatà! Eren com avions de guerra en
miniatura que es llançaven al buit vertiginosament des de la base militar que,
déu sap quan, havien instal·lat davall de la teulada de ca la Bartola. Molts
matins, quan em despertava poc després que el sol es llevara les lleganyes,
pujava al terrat i des d’allí, recolzat en la barana, em quedava bocabadat
davant d'acrobàcies impossibles i de vols diabòlics a ras de terra. Per molt que la
iaia diguera el contrari, jo estava convençut que allí no ocorria res sense el permís
d’aquelles màquines de volar blanquinegres.
JO s'enamorà de TU
